3.1.1 Cosmologies antigues. Per arribar a entendre què són aquests objectes tant fascinants com els que acabes de llegir a la pàgina anterior, les supernoves, i altres cossos estel·lars encara més misteriosos, com els púlsars, les estrelles de neutrons, els forats negres i els quàsars, la humanitat ha hagut de postular diferents visions sobre la forma i contingut del nostre univers. L’astronomia és la ciència que estudia tots aquests objectes, alguns dels quals veiem al firmament les nits clares, i una part molt important d’aquest ciència és la cosmologia, que estudia l’Univers tant en la seva constitució i estructura com el seu origen. 

Totes les civilitzacions han tingut les seves idees cosmològiques, sovint barrejades amb la religió. Des de les antigues, que s’imaginaven una Terra plana però que ja tenien certs coneixements astronòmics correctes, com veiem al vídeo del marge sobre Stonehenge, fins a la visió actual de l’Univers que se l’imagina com una hiperesfera il·limitada però finita que compleix les lleis de la relativitat general i que s’està expandint, passant pel model geocèntric de l’edat antiga i el model heliocèntric postulat al Renaixement, la cosmologia ha passat per diversos estadis fins a arribar al model actual.

Com a exemple de cosmologies de cultures antigues, podeu visionar els vídeos al marge en què es parla de les idees cosmològiques que van tenir una civilització del continent americà, l’astronomia maia, i una altra del continent asiàtic, l’astronomia xinesa. Però potser una de les més importants de la historia va ser la cosmologia islàmica, ja que permeté recuperar moltes de les idees cosmològiques de la Grècia Clàssica perdudes al final de l’Edat Antiga i que durant l’Edat Mitjana van passar a Europa a través d’Espanya.